dissabte, 1 de març del 2014

CAPÍTOL 98........de l'estat de la Nació Lola...





Hola flors

Vaig fer quimio quan tenía 39 anys i un càncer de pit va interrompre a la meva vida.
Ara, fa 4 anys i mig que en faig , ininterronpudament, d'ençà que una metàstasi òssea, pulmonar i del fetge, ha decidit venir-me a veure.
Com compendreu, fins les Nacions més ben preparades , més que tot emocionalment, psiquícament, i intelectualment, s'esgoten, després de tants atacs.
Aquest és el meu cas actualment.
Porto dos tandes de la  nova quimio.
En aquesta segona en relació a la primera, hem millorat les nàusees, més o menys la situació de la sang, però hem empitjorat tot lo altre.
I qué és lo altre? us preguntareu.
Se m'ha capgirat la qüalitat de vida. Porto ara mateix, des del dia 19 de febrer, que vaig fer la segona tanda, 11 dies sense sortir de casa. El problema no és NO SORTIR DE CASA: no. El problema és la qüalitat de vida que tinc a casa: els primers set dies, necessito una persona que em cuidi amb exclusivitat. El meu cos pesa més d'una tona i és incapaç de rés. Els altres dies, fins els 11 que porto aquesta vegada, el meu cos pesa 1 kg. menys d' una tona, però sóc incapaç de concentrar-me en rés. Passo hores i hores mirant aquesta imatge, en diferents colors , des del sofà de casa. De fet, els primers dies, sóc al llit: anar al sofà és massa esforç.


No tinc gana, i TOT costa un esforç extremadament terrible. Sóc bàsicament incapaç de fer RÉS.

Sí, tinc la teoría molt ferma: sé tots els motius que tinc per lluitar per viure fins el final.
Tinc un net, que em dona vida, que només tocar-lo , sentir-lo , veure'l, tot...em fa somriure i em dóna una escalforeta increïble dins el cor.
Tinc una filla, una mare, un germà, un gendre, una qüantitat d'amics infinita, que m'estimen i a qui estimo, i que em donen forces.
I tinc també, motius, raons, per mí mateixa , per continuar lluitant.
Però tot aixó és la teoria. 
Els problemes els tinc ara amb la pràctica.
En el món del càncer, quan hi portes tants anys, si no ets minímament idiota, i aquest no és el meu cas, saps més o menys cap a on vas a parar.
Jo en sóc molt conscient, però a mida que és va acostant el moment en el que el meu cos , que no la meva ment, ni el meu esperit, s'esgotarà de tot plegat, em vaig quedant sense arguments pràctics per tirar endavant.

Ara mateix, estic com esperant, que me'n caigui algun del cel o de qualsevol lloc d'on poguin caure els arguments.
Esperar no és la meva situació normal, però ara com ara,  sóc incapaç de fer rés més.

No ho sé, dilluns 3 de març tinc metge, i suposo que necessito posar les cartes damunt la taula i trobar en algun lloc, o en alguna persona o situació, la força que el meu cos és nega a donar-me.

Aixó i aquest, és el veritable estat de la Nació ...Lola.


70.000 espectadors televisius, al debat de l' estat de la Nació Espanyola. 
I cap reflexió, cap interès en saber perque a tant poca gent l'interessa el qué estan fent i com ho estant fent...
Quina vergonya: un debat per a ells i la premsa.

El meu debat és més íntim i més reflexiu. Ara aixó sí que us ho dic: en aquests moments em deixa força indiferent, com el dels polítics.
I mireu que l'indiferencia, no m'agrada gens.
Però no tinc forces, per assolir cap més grau de sentiment, en aquests moments.
Ja les trobarem, no?
Espero...

Us estimo molt

La Lola

2 comentaris:

  1. Estic llegint un llibre "raro", però que m'està agradant molt. D'aquells que sap greu que s'acabin. Però ja us he avisat: és un llibre raro. I hi he trobat aquest fragment sobre la salut:

    "PERIODISTA: Considera l'escriptura, i l'art en general, el més important de la vida?
    B: No. El més important és la salut, que ho condiciona tot. Només quan el cos no esdevé una presó, un pot oblida-se'n i pensar en tota la resta: el plaer, l'art, etc. La salut és l'oblit del cos"

    (MANUEL BAIXAULI. La cinquena planta)

    ResponElimina
  2. I tant que les trobarem, Dolors! Tan de bo te les poguéssim donar nosaltres, les forces, i portar-ho una mica entre tots. Que sàpigues que llegeixo sempre el teu bloc (encara que no escrigui gaire) i admiro la teva capacitat de lluita i el teu optimisme entre moltes altres coses. Mil petons super Lola!
    Neus

    ResponElimina